11 de gener del 1984

Pas a pas, molt a poc a poc

he seguit el mateix camí d’aquell dia de novembre.

Tot era igual però massa diferent per a mi.

Què llarg era el trajecte!

L’estrany silenci  que recorre els carrers

 i penetra dins les cases

m’ha deixat un buit,

que a cops es revolta

i vol sortir com un vòmit.

I què llarg era el camí!

Els teus ulls han quedat anònims al meu record,

Com si cada vegada que els veiés s’interposés

Una prima boira entre els teus i els meus.

Si baixo la vista veig els teus peus,

Al costat els meus  enganyen les llambordes…

Clac! Clac!

I el teu rostre immens m’enganya a mi.

Fins quan perdurarà el teu record?

I torno a dir: “ Tu, sempre,

Com una ombra omnímoda”

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.