Dijous 21 de març 2019

No, no és el buit el que queda,

Sinó racons plens d’enyorança,

De sons muts, de visions cegues

D’esperes sense retrobada

De plors sense consol

De crits que no se senten

De carícies que no es fan.

No, no és el buit el que queda

Sinó un batibull de sentiments

De rialles que quedaran per fer

De paraules que no es diran

De dol no compartit

De tantes coses que no es faran

No, no és el buit que ha quedat

Sinó un gran espai ple de tristesa

Comentaris tancats a Dijous 21 de març 2019

Divendres 15 març 2019

Veig arribar el tren a tota velocitat

Tanco els ulls i inspiro fort

Temo que quan em passi pel costat

Em farà volar ben lluny.

M’arrapo a la farola,

El pànic em fa tremolar,

Però en acabar de passar

M’adono que no m’he mogut de lloc,

Només em volen els cabells,

L’escalfor del sol m’amara de nou,

Mentre s’allunya l’ombra ventosa

I el tren es perd fins ser un punt

Enmig dues línies paral·leles

Comentaris tancats a Divendres 15 març 2019

Sé que mai em parlaràs del temps
Sé que no et trobaré d’imprevist
Sé que no em diràs cap mot inèdit
Sé que no ensinistraràs els meus dits
Sé que no m’esperaràs
Sé que no serem els que erem
Sé qui és cadascú de vosaltres
Sé on us puc trobar
Sé que només recordant

Comentaris tancats a Sé

Lliures, valents, com l’aigua

C                                             Em

Diuen que tot passa per alguna raó

                 F                                  C

La llibertat és com l’aire que fuig de l’escalfor

G7                      F           C                      G7

Ara és el moment, no cal esperar demà

C                       F                          

Lliures, a les valls s’escampa  groc

C                           G7                         

Lliures, els carrers s’omplen de llum

C                           Em       

Lliures, els coloms volen molt lluny

C

Lliures

Som un poble que camina ferm a la llibertat

La  presó és una ombra que la claror esvaïrà

Prou de somiar, el camí a fer és llarg

Tan valents,  camps i pobles heu defensat

Tan valents,  orgull ens heu deixat

Tan valents, la vostra lluita perviurà

Tan valents.

Mai la tempesta ens farà desistir

Serem com el pi fort que creix entre el rocam

Ara és l’hora de ser un mur

Com l’aigua que s’escapa i no s’atura

Com l’aigua que s’emboira fins el núvol

Com l’aigua que en tot moment hi és

Com l’aigua

Comentaris tancats a Lliures, valents, com l’aigua

11 de gener del 1984

Pas a pas, molt a poc a poc

he seguit el mateix camí d’aquell dia de novembre.

Tot era igual però massa diferent per a mi.

Què llarg era el trajecte!

L’estrany silenci  que recorre els carrers

 i penetra dins les cases

m’ha deixat un buit,

que a cops es revolta

i vol sortir com un vòmit.

I què llarg era el camí!

Els teus ulls han quedat anònims al meu record,

Com si cada vegada que els veiés s’interposés

Una prima boira entre els teus i els meus.

Si baixo la vista veig els teus peus,

Al costat els meus  enganyen les llambordes…

Clac! Clac!

I el teu rostre immens m’enganya a mi.

Fins quan perdurarà el teu record?

I torno a dir: “ Tu, sempre,

Com una ombra omnímoda”

Comentaris tancats a 11 de gener del 1984

Silenci

No ploris,
No pensis.
No cridis.
Ningú t’espera.
Només un llarg silenci.

Comentaris tancats a Silenci

LLUNY DE QUALSEVOL CARRETERA – Traduit per la Pepeta (Far From Any Road- The Handsome Family)

Des de l’altiplà polsós,
la seva ombra desafiant creix,
amagada entre les branques verinoses del xaparral.
Les seves espines s’entreteixeixen lentament,
enlairant-se cap el sol sufocant.
Quan vaig tocar la seva pell,
la sang va lliscar pels meus dits.
En la calma del vespre,
sota una ampul·losa lluna platejada,
vaig arribar caminant amb el vent
per veure florir els cactus,
un estrany neguit em perseguia,
les ombres desafiants dansaven,
vaig caure al matoll d’espines,
vaig sentir les mans tremoloses.
Quan les últimes llums escalfin les roques,
i les serps de cascavell es desenrosquin,
els pumes vindran per arrossegar els teus ossos,
i creixeràs amb mi per sempre
a través de la sorra silenciosa,
i les estrelles seran els teus ulls,
i el vent serà les meves mans.

Comentaris tancats a LLUNY DE QUALSEVOL CARRETERA – Traduit per la Pepeta (Far From Any Road- The Handsome Family)

Discurs despedida als meus companys de feina

L´únic dicurs que tenia pel dinar de comiat per la meva jubilació era que no tenia res a dir, doncs ara dic aixó als meus companys/nyes de l’I. Joan Ramon Benaprès de Sitges:

 

Hi va haver un dia, per determinar, en que em vaig adonar, malgrat creure que tot era per sempre, que tot és instantani, la teva  vida és només teva, el que has viscut només passa una vegada, i només et pertany a tu,  i  que tot passa  sense que tu en tinguis autèntica consciència de si serà quelcom significatiu per a tu, perquè, al capdavall,  és el que compta. Vaja, el que vull dir és que el que em passa ara no sé si tindrà cap rellevància en un futur, o  si més tard m’hauré de  lamentar de no  haver dit o fet quelcom a  alguna, o, per alguna persona, cosa que sovint em passa.  Potser aquest sensació, amb una mica de sort, només és meva, i que ningú em recordi pel que podria haver estat i no vaig ser. He estat ensenyant molts anys, sempre he dit que ensenyar m’agrada, en algunes ocasions ho he pogut fer, en altres no, sovint he   tingut la sensació que no m’han donat l’oportunitat de fer-ho,  i m’ha semblat  que no he ensenyat tant com hauria volgut, però, d’aprendre també se n’ha  de voler.  Ara ja està, no em caldrà ensenyar per guanyar diners, finalment,  m’han donat el premi en que molts somiem, la jubilació!

Tot i  que la vida tal com la vius  o la sents només  es  teva, les persones que t’han acompanyat en el dia a dia durant molt temps, o poc,  han modelat d’una manera o una altra el teu pensament,  la forma en que perceps les coses que t’envolten, per bé  o per malt,  moltes d’aquestes persones ja no hi són, i per tant,  ja no podré, mai,  ni tan sols saludar-les, altres persones, malgrat que encara pertanyen al  meu mateix món, és probable que mai més coincidim. Ara és el moment de tallar la meva estada habitual en aquest Institut, i això suposa que deixaré de veure a persones que formàveu part de la meva vida, i que encara està per valorar com m’afectarà, però sigui com sigui, el temps sovint et fa canviar el punt de vista,  i coses que  quan estan passant les vius sense pena ni gloria, quan ja han passat,  les  recordes amb nostàlgia perquè són irrepetibles, de fet, els records són com el vi, milloren amb els anys. Arriba un moment en que t’adones que el important no són  les coses que fas, les  que voldries fer o deixes de fer,  sinó, les persones que t’acompanyen  en aquest fer a fer, i d’aquí em ve, ara,  el poder pensar que potser no  n’he gaudit el suficient, que he deixat passar la oportunitat de conèixer, a base de petits moments de conversa, o de fer quelcom junts,  les persones que fins ara han format part de la meva vida laboral. Encara que, ho de dir,  no sempre puc arribar a tota arreu, i a vegades tampoc he volgut.

Molts esperem el moment de jubilar-nos, per disposar del nostre temps com vulguem, i el millor que ens pot passar és que puguem i sapiguem fer-ho d’una manera que ens faci el més feliç possible. Jo  espero aconseguir-ho,  tot i que hauré de renunciar al que era fins ara un costum, treballar, ensenyar, aprendre,  i sobre tot, el que em sap més greu és deixar-vos a molts de vosaltres treballant i esperant que us arribi el vostre moment, que arribarà! Mentre tant, us desitjo,  a tots, encara que sigui en petits moments,  que gaudiu de la vostra feina, perquè tot el temps de vida que ha passat és irrepetible, i, al final de tot, el que queden són els records. Bona sort a tothom!

Comentaris tancats a Discurs despedida als meus companys de feina

Ara tinc molt d’espai per encabir la soledat,

la mort arriba pas a pas ,

primer, tot el que tu eres s’ha esvaït,

després, la teva presència que et feia reconeixible,

tampoc ja no hi és.

Ara tinc molt de temps per plorar

llàgrimes amargues,

per saber que senties quan tancaves la porta

i a dins,

només hi quedaves tu,

totes les veus enmudien

i el silenci et pesava com una llosa

Comentaris tancats a

Ara


M’entristeix sentir el plor del la guitarra

ara que sé que les teus dits

mai sentiran el frec de les cordes,

un regal pel cor

un goig  per l’ànima,

sé, ara, que la calma de les notes

no giraran al teu voltant.

Només el silenci, terrible,

les cordes lànguides immerses

immòbils en l’aire estàtic.

Ara que la teva guitarra no parla,

sento el buit que no percebia abans

quan encara, d’alguna manera,

les vibracions m’arribaven preses en el temps.

Ara que t’has alliberat de la vida,

que ja no ets matèria,

la fusta no vibra,

el cos de la teva guitarra no ressona

i el seu forat fosc calla,

però qui sap,

i m’agradaria,

sia on sia

 ella,

que algun dia pugui tornar a frasejar

tot allò que va quedar mig dit o per fer

així, l’angoixa de pensar

que queda menys de mi

s’haurà aturat.

 

Comentaris tancats a Ara